LAIA NOGUERA
EL MÓN QUE MARXA
Saludeu el món que marxa,
q que demà ja serà tard.
Perdoneu la mala llufa,
però n’estic fins als collons
de la gent que s’estarrufa
i ens fa anar de rodolons.
Què ha passat? On hi ha el problema?
Què em fa estar tan emprenyat?
No ho veieu? No se us acosta
una flaire infernal?
Vet-ho aquí: uns gamarussos
(i una colla de bajans
que els hi fan la gara-gara
esperant un dineral)
s’han cregut amb dret de fotre al
botavant el món que sempre
ens havia albergat
sense demanar peatge.
«La bellesa de les platges
és ben bé descomunal!
Com m’agrada gastar l’aigua,
tota l’electricitat!
Au, companys, a fotre enlaire
la bellesa secular!
Com m’agrada que m’eixordin
els cotxarros a tot gas!»
Heus aquí la mala bava:
quina barra, tots plegats!
I és que a sobre sermonegen
i van tots estarrufats.
Què voleu que us digui, mestres,
el problema és molt més llarg,
però la nit és jove i clara
i no ens vol enfuriats.
Noguera, Laia. “El món que marxa”.